Special people


“Vull guanyar, però si no ho aconsegueixo, seré valent en l’intent”

Aquest és el jurament olímpic que els atletes dels Special Olympics estan proclamant aquests dies per tot Catalunya. Són gent especial, amb un jurament especial. Són gent especial, no pas per la seves característiques psíquiques o físiques, sinó perquè ens ensenyen a viure.  Sempre he pensat que la normalitat, així, en termes absoluts, no existeix. És normal ser gras? Ho és ser prim? És normal ser alt? Ho és ser baix? Què és ser normal? Certament que els i les atletes d’aquesta competició són diferents, però qui no ho és?

Sí, són gent especial. Molt especial. Qui hagi tingut oportunitat de viure en primera persona uns Special Olympics, estic segur que no ho oblida mai. Gent competitiva. Amb moltes hores d’entrenament diari, setmanal, per poder participar en les millors condicions. No hi ha cap dubte, volen guanyar. I tant! Però, si en el decurs de la cursa atlètica de competició, un dels participants cau, veure-ho – amb sorpresa primer i amb admiració després – com la resta de participants paren, tornen enrere i l’ajuden a aixecar-se per tal que pugui continuar. Quina lliçó de vida!

Aquestes darreres setmanes he pensat sovint en la gent que durant les etapes que ens ofereix la vida, en algunes èpoques, es queda enrere. No pot seguir el ritme que la cursa dels esdeveniments li exigeixen. Es veu sobrepassat. Necessita alentir la marxa o parar-se una estona. A tothom li passa, tard o d’hora. En aquests moments, en la societat actual, molta gent es queda pel camí. A rel d’aquests pensaments i amb la coincidència de la celebració del 20è aniversari dels Special Olympics d’aquests dies, m’ha vingut al cap l’extraordinària lliçó d’aquestes persones especials.

També he recordat, que fa uns anys em va arribar una meravellosa presentació sobre el comportament dels ànecs en les seves migracions. Una bona lliçó provinent ara del món animal, d’aquell que anomenem – possiblement sense massa raó – irracional. Podem ser tan gamarussos de no adonar-nos d’aquestes senzilles i extraordinàries lliçons d’humanitat? Per què quan algú es queda enrere, el veiem com un problema i no com un company de viatge que necessita ajuda?

No sé si els ànecs i les oques somriuen, però us puc ben assegurar que aquestes persones especials – que sovint anomenem deficients – sí que ho fan. Traspuen felicitat. Potser no saben multiplicar, escriure o agafar el metro, però possiblement saben viure.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s