La samarreta suada


No fa massa dies, una samarreta suada al cubell de la roba bruta, em va transportar a l’època de joventut. Em resisteixo a escriure que era una època remota. Ja veure-ho perquè. Certament que han passat anys i panys i ha plogut molt. A vegades massa i a vegades massa poc.

Temps era temps que més d’un corria davant la policia, en aquella època anomenada “grisos”, imagino que no només pel color del seu uniforme.  Calia afanyar-se per no ser atrapat per aquelles porres amenaçadores. I, es clar, els estudiants suàvem la samarreta més que en un examen d’Anàlisi Matemàtic II. No només per la corredissa, sinó també pel canguelo que la situació ens feia passar. Si t’atrapaven et fitxaven i a partir d’aquell moment eres oficialment sospitós de ser un “rojo separatista”, un element a vigilar. En definitiva, un subversiu.

Però, a què treu cap ara això, eren altres temps. Llavors lluitàvem contra una autoritat que callava, però amenaçava. No admetia raons, no coneixia el diàleg. Imposava el que li venia en gana, fent-nos creure que era el millor per a nosaltres. Pobrets ignorants que no saben el que els hi convé. No li tremolava el pols, tenia mà ferma. Era el poder legítim, encara que no legitimat, però era el poder. Tenia la paella pel mànec, vaja. Però, no cal patir, eren altres temps.

Temps de foscor i penúries. L’economia empobrida per una visió absolutista i tancada a cal i canto. S’havia de fer país. Havíem de consumir productes nacionals, vaja. Penúria cultural, perquè la cultura era una cosa que no interessava. Només uns pocs privilegiats hi tenien accés. El poble no necessita cultura. Penúria social provocada per un sistema que provocava la desigualtat. Només els rics tenien accés a una Universitat, freqüentada majoritàriament per estudiants de gènere masculí. El poble i les dones no necessiten estudis.

Penúria intel·lectual, per una manca total d’estímuls al pensament i a la crítica. Era necessari que els nois tinguéssim una formació en “el espíritu nacional”. Les noies era important que sabessin fer labors i feines de casa. Hi havia assignatures per ensenyar-nos això. L’ensenyament el vaig haver de fer en una llengua que no és la meva. A casa parlava la meva llengua i fora n’havia d’impostar uns altra, no fos cas que em tractessin de lladrar o de no parlar en cristià. Estàvem espanyolitzats per força, vaja.

El poder mentia sempre que li convenia, amagava la informació. El “Diario hablado de Radio Nacional de España” era, senzillament, “la voz de su amo”. El poder, feia servir sempre la tàctica de la por. Si et movies, si et reunies, si et manifestaves queia sobre teu tota la força de la llei. No teniem Constitució, perquè no calia. La força de la llei era terrible. Sempre ho és si s’aplica amb mà de ferro. Ens volien posar la por al cos perquè ens estiguéssim quiets, ben quiets. Era la pau dels cementiris.

Ostres! Crec que m’he ensomniat amb això de la samarreta suada. Uf! haig de tornar a la realitat. Pensava que érem al 1968 però no, quina sort! som al 2012. Quines bestieses de pensar ara.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: