Quina moral!

Els “quès” i els “perquès”

Ja fa anys que parlar de qüestions morals, és una manera segura de ser titllat de capellanet. Per això molta gent no en parla.  Molts s’han passat al terreny de l’ètica, per tractar de dir el mateix, però embolcallat d’un edulcorant que ajudi a passar millor el contingut del discurs. D’altres, en canvi, han optat directament per ignorar la qüestió, apuntant-se al carro del relativisme i del “tot s’hi val”.

Som en un temps en que se’ns explica molt bé el “què” de les coses, però costa trobar explicacions dels “perquè”. Sabem molt bé què esta passant amb la crisi actual, però difícilment trobem explicacions de “perquè” està passant. Qui té el poder és qui ens informa, mentre que qui reflexiona no té el poder. Hi ha “perquès” que són difícils de trobar i molts altres que són difícils d’explicar. Ens costa explicar el fons de les coses, especialment per aquella frase, gens nova ni moderna, que ens martelleja “qui estigui lliure de pecat …”. I és veritat, ningú pot estar exempt de culpa, perquè ningú està exempt als 100% de l’ambició humana, de l’egoisme, de l’enveja, … Tot i així, enfrontar-se cara a cara amb els “perquès”, és un exercici imprescindible i cada cop més urgent. A més, tot i compartir el mateix “pecat”, els graus de responsabilitat són diversos, en funció de la magnitud i de la situació de cadascú.

La manca de moral o d’ètica, com vulgueu, ben segur està a la base de moltes de les desgràcies que patim avui en dia. El fet de la incoherència generalitzada entre els actes de les persones i els principis i valors, compartits de forma universal, que haurien de guiar les conductes humanes, suposen un camp abonat a les injustícies i desigualtats. Per tal de defugir el problema, de donar-hi llargues, els estrategs professionals acostumen a plantejar la qüestió de quins són aquests principis i valors universals, si existeixen, si no existeixen, si ens hauríem de posar de d’acord… Es veu que no tenen pressa per anar a dinar! Per a mi n’hi hauria prou amb un de principi, aquell que està escrit a la quasi totalitat de religions existents en el món, l’anomenada regla d’or: “tracta als altres com tu voldries que ells et tractessin”.

En aquests darrers dies he sentit moltes notícies, massa notícies, on el rerefons clar és aquesta manca de moral (o d’ètica). El resultat, un cúmul d’injustícies. Qui guanya no hauria de fer-ho; qui té no hauria de tenir; qui hauria de servir, s’aprofita del poder; qui hauria de jutjar, prevarica; qui podria ajudar, s’inhibeix; qui podria ser solidari, s’enriqueix; qui podria donar, acumula. Un mar d’immoralitat recorre els carrers i les places de les ciutats, viles i pobles. És profundament immoral que amb el sou d’un parell de mesos d’un dirigent polític, una família humil resoldria per sempre la precarietat, cancel·lant la llosa hipotecària que té al damunt per poder disposar d’una modesta vivenda de 90 m2. És immoral que amb el que gasta en menjar una persona del mal anomenat primer món, viurien milers de famílies al (també mal anomenat) tercer món. És immoral que el sou del director de l’empresa multipliqui per xifres de dos dígits el de l’operari de la fàbrica del torn de nit.

Com que no enfrontem els “perquès”, busquem els antídots en injeccions de diners, de mesures econòmiques, de reunions d’alt nivell, de reformes, de política de baixa intensitat, de … fullaraca de tota mena. En realitat necessitem injeccions d’ètica, de moral, de Política de veritat, de profunditat i generositat a l’hora d’enfrontar les situacions i sobretot … d’il·lusió fonamentada.