Intolerància espiritual

Dos dies després de l’elecció del Papa Francesc, quan encara tots els mitjans de comunicació dedicaven amplis espais a la notícia, tot fent el cafè amb un amic i amb la premsa al davant, surt a la conversa el tema de moda. Possiblement ja vàreu observar que feia molts anys que als cafès, carrers, places i terrasses no sovintejaven tant les converses al voltant de temes eclesiàstics. En general els comentaris al voltant de la figura del nou pontífex eren més aviat positius. Els seus primers gestos, les seves declaracions, tot plegat causava bona impressió, penso que a una àmplia majoria de la població, catòlics o no. El meu interlocutor, en canvi, em sorprèn amb una crítica molt àcida. Òbviament no era aliè a la seva profunda desafecció als àmbits eclesials, però havent-hi mantingut converses al voltant de molts temes i coneixent la seva sensibilitat envers determinats valors, no m’esperava un discurs tan “agressiu”.

Tot era negatiu, el passat del cardenal Bergoglio, la posada en escena de l’elecció, els ornaments, els rituals, …, tot. Fins aquí, vaig pensar que … comprensió. De fet, determinats rituals també penso que podrien canviar i els “uniformes” cardenalicis possiblement podrien seguir un xic més les tendències del segle XXI. Però, el que de veritat em va sorprendre, va ser la crítica a les declaracions del Papa Francesc. El meu interlocutor afirmava que sentia por, expressió literal, perquè veia en les paraules del Sant Pare la continuació d’una creuada d’evangelització basada en el proselitisme més ferotge.

Sincerament penso que, amb independència de les creences de cadascú,  ja fa molts anys que la tasca evangelitzadora de l’Església es caracteritza més aviat per un anunci respectuós de les seves propostes, per la intensificació del diàleg amb la cultura contemporània i per a una lícita voluntat d’aportar la visió de la cultura cristiana a la construcció col·lectiva d’un món millor, sempre amb respecte a totes les posicions i categories culturals. Per això em va sorprendre que el amic, persona intel·ligent i dotada d’una forta sensibilitat social, tingués aquesta percepció sobre les paraules primerenques d’un Papa que, fins ara, no ha mostrat cap símptoma de prepotència ni d’intolerància.

La meva reflexió al voltant d’aquest temor – i així ho vaig manifestar al meu amic – és que el que ens hauria de fer por de veritat és la intolerància existent en la societat actual en relació a la dimensió espiritual de la persona. Observo i a vegades pateixo, una intolerància militant que s’entesta a reduir la persona a un simple consumidor. Consumidor de béns, de serveis, de drets, … fins i tot de valors. Una militància que s’entossudeix a reduir les relacions socials a una guerra de drets i deures, com al segle XIX. Una acció militant que no vol anar més enllà d’una caduca lluita de classes. Tot es redueix a pagar i cobrar, tenir o no tenir, ocupar o no ocupar, estar o no estar. Certament que després, potser per tranquil·litzar les consciències, tot s’embolcalla d’una fina capa de solidaritat. Fins i tot, si cal sortim al carrer, i cridem, i ens sentim per uns moments defensors dels més febles, abans de tornar a les nostres còmodes vivendes. Tràgica comèdia més pròpia d’altres èpoques històriques.

Però la veritat de debò, és que hem foragitat de la nostra vida la dimensió espiritual de la persona. Hem menystingut, ignorat i menyspreat una part vital del que som. I així ens va … La fraternitat, que impulsaria respostes justes i igualitàries, als reptes socials que tenim al davant, és cosa de capellans.  Sí, ja sé que una cosa és l’espiritualitat i una altra l’església. Però de fet, l’església, la catòlica i totes les altres, les diferents religions, el que fan és posar-nos al davant la dimensió espiritual de la persona. La resposta que cadascú i vol donar, ja forma part de la llibertat personal. Crec, que en els temps que corren, no és responsable menystenir d’entrada els líders religiosos, que en el fons exerceixen un fort lideratge social, juntament amb moltes altres persones, pensadors, filòsofs, … Gent que, de bona voluntat, s’esforcen a continuar cridant en el desert del mercat, que la persona és molt més que una oferta i una demanda.