Món polièdric

La lectura recent del llibre dels professors Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano, “El poliedre del lideratge” (vegeu pàgina de llibres d’aquest mateix blog), m’ha portat a la ment la figura del poliedre. Recordo quan era petit, a l’escola ens feien fer una activitat que anomenaven “treballs manuals”. Era una activitat que no em feia massa il·lusió, maldestre com era (com sóc) per a les activitats manuals. Sempre m’acabava ajudant el meu pare o la meva mare. Quan havíem de confeccionar un poliedre de paper, les cares se’m resistien i la darrera era ja impossible d’enganxar. A vegades quedava boterut, d’altres irregular, d’altres deforme i sovint es desenganxava abans d’arribar a l’escola. Ja se sap … la vida no és fàcil!

I el món tampoc ho és de fàcil. Potser el món és un poliedre? Possiblement. Un poliedre difícil de muntar, complicat de construir. Un poliedre de molts colors, de moltes cares, de moltes arestes. Un poliedre on cada cara és diferent, cada aresta depèn de les altres. Per tal que el poliedre sigui complert cal respectar tots els colors, tots els matisos, tots els angles. No hi pot faltar cap cara, totes han d’encaixar perfectament, sense deformar-se, sense deixar de ser elles mateixes. Una sola cara, per gran que sigui, és només una figura plana, sense cap interès. Juntes formen una bonica figura, amb volum, amb diversitat de brillantors, d’aspectes. Se la pot mirar des de tots els angles, cadascun diferent, tots bonics. Si hi faltés una cara seria un desastre, si hi manqués un color, seria avorrit. Si alguna de les cares s’imposés a les altres, seria deforme, lleig. El vèrtex més amagat esdevé imprescindible, el costat més ocult, fonamental.

La gran complexitat del poliedre del món sembla inabastable. La diversitat infinita. La precisió dels encaixos, una ingent obra d’enginyeria. Però no hi pot faltar cap peça. No en sobra cap, totes hi han de ser. Cadascuna al seu lloc, cadascuna brillant al màxim, donant el millor de sí mateixa, aportant al poliedre la seva imprescindible i única contribució. És difícil de construir un món així. Ens caldrà ajuda, molta ajuda! Com a mi quan era petit, necessitava ajut. Però la humanitat porta mil·lennis de camí al seu darrera, no és menor d’edat, no parlem d’un infant, d’una criatura. Qui ens ajudarà? Ningú! No hi ha cap força externa invisible que ens munti el poliedre. Ens hem d’ajudar nosaltres mateixos, només nosaltres mateixos podem liderar la ingent tasca de construir un món polièdric on no hi falti ningú.