La ciutat global


ciutat 2El professor Leonardo Morlino defineix la “bona” democràcia com “el règim que crea les millors oportunitats institucionals per realitzar llibertat i igualtat”. Altra cosa és què entenem per bona democràcia. Simplificant molt es podria dir que aquella democràcia que deixa al “client” satisfet, podria titllar-se de prou bona. Al meu entendre, una baula cabdal per a una democràcia de qualitat és la participació.

Es parla molt, potser massa, de democràcia participativa, però sovint s’avança poc. L’objectiu de la participació ha de ser la redistribució de poders a favor dels ciutadans (recursos econòmics, d’informació, possibilitat de “comptar” en la presa de decisions, …). Si l’output de la participació no produeix una real redistribució dels recursos, significa que la participació ha estat un ritual buit de contingut i un exercici de pura retòrica política. Sovint hi ha institucions que es queixen de la feble resposta participativa davant de determinats processos que engeguen. La pregunta seria: els ciutadans tenen la percepció que poden canviar alguna cosa amb la seva participació? Quan la resposta és dubtosa o les possibilitats d’influir molt minses, ja tenim l’orientació de cap on cal carregar els neulers.

La participació ha de redefinir les relacions entre les persones que tenen el poder de decisió i els destinataris d’aquestes decisions. Promoure la participació, significa que una cosa que legítimament podria decidir jo tot sol, estic disposat a escoltar altres opcions, altres opinions, altres plantejaments, per acabar decidint entre tots allò que és més convenient fer. Massa sovint es parteix de la base que, deixar participar vol dir escoltar (o fer-ho veure) sabent ja la resposta i la decisió que s’acabarà prenent. Molt sovint, és clar, és la nostra.

L’espai neuràlgic per a la participació, des del meu punt de vista, és la ciutat. De fet on es produeixen respostes més interessants en relació a la participació és a nivell local. La ciutat és un nucli fèrtil i productiu d’experiències, tant per a les pràctiques que hi tenen lloc, per les solucions que se li exigeixen i també pels nous problemes que s’hi plantegen. La ciutat, el barri, el poble són els espais de convivència naturals i per això són els llocs on globalitat i localitat conflueixen inevitablement. Actualment les ciutats són el punt on es concentren totes les crisis, però també el lloc on es poden pensar i iniciar possibles respostes.

A la ciutat les dues dimensions – global i local – es poden trobar o enfrontar-se. Des de la ciutat es pot arribar al cor dels problemes. Les ciutats són el punt de trobada de cultures, religions, … Lloc de trobada de persones diverses. Les cultures i les religions tenen dificultats per trobar-se a nivell institucional, però les persones poden accelerar aquest camí. L’experiència vivencial de trobada, de viure junts i no uns al costat dels altres, pot ser cabdal per a una veritable convivència intercultural. La fragmentació provocada per la injustícia que sovint flagel·la les ciutats, és un dels altres grans reptes que ha d’afrontar la ciutat. L’autoengany de posar “una bonica barrera” per a defensar casa nostra, a les ciutats no funciona. Tots aquests reptes, i d’altres que resten en el tinter, només es poden assolir satisfactòriament des d’un context de veritable participació.

La ciutat (el barri, el poble) és espai privilegiat de participació per a construir un entorn local de convivència per a ciutat 1tothom, sense exclusions. El pedagog Francesco Tonucci afirma que, construir una ciutat pensada en els nens, la fa més agradable per a tothom. Molts arquitectes asseguren que si construïm pensant en les persones amb dificultats de mobilitat, aconseguirem espais més còmodes també per als que no les tenen. Sí, la ciutat és una enorme oportunitat – que exigeix la participació – de construir convivència a nivell local. Però també ho és a nivell global. Les possibilitats de col·laboració entre ciutats són molt més grans que les que hi ha entre estats. Les ciutats no tenen una sobirania a defensar i això obre immensament les opcions de crear xarxes de ciutats que col·laboren entre elles. És un terreny cada cop més obert i on s’hi veuen més possibilitats de construcció d’una certa governança global. En aquest sentit és molt interessant el llibre de Benjamin Barber, “Si els alcaldes governessin el món”.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: