Riure’s de la pobresa


pobre_1Ha saltat als mitjans de comunicació la notícia del fet que, a dues ciutats diferents, dos grups de seguidors dels seus respectius equips de futbol, van vexar persones indigents, tot fent-ne befa, mentre prenien unes cerveses. De tant veure malvestats a través del plasma, sembla que en quedem immunitzats. Flac servei d’aquest mitjà d’informació que inocula virus anestèsics a les consciències, creant falses confusions il·lusòries entre realitat i ficció.

Com que ho he vist repetit, he pres bona nota de la certesa dels fets. No era una il·lusió! Era el món real. Més enllà de les declaracions polítiques que, sense dubtar de la seva sinceritat, eren previsibles i de manual. Més enllà de tractar-se de persones d’altres països, que actuen on no són conegudes, i això els hi atorga una falsa sensació d’impunitat. Més enllà que l’alcohol fa sempre els seus efectes, creant sensacions de falsa eufòria, inhibint el sentit de la prudència. Més enllà de tot el que vulgueu, els fets són els fets.

Algú em diu que la justícia actuarà i que hauran de respondre dels seus actes. Tant se val! Només faltaria! Tothom ha de respondre dels seus actes. Però la consciència no queda tranquil·la. Al menys la meva. Riure’s de la pobresa! Quin disbarat! Quina societat estem construint?

Riure’s d’un mateix, trobo que és cosa sana. Procuro fer-ho tot sovint. Prendre’s un mateix massa seriosament em sembla desassenyat i un xic petulant. Però, riure’s d’una altra persona? Ho considero sempre un atemptat contra la seva dignitat. Sigui qui sigui la persona afectada. Tractant-se d’algú que pateix una situació de pobresa i marginació, ho trobo francament execrable. Dit això però, haig d’admetre amb tristor, que en realitat, els fets esmentats, no són altra cosa que una maqueta de la societat on vivim.

El capitalisme salvatge crea grans bosses de pobresa i una desigualtat creixent. Mal sistema! Una minoria cada cop més reduïda contempla l’espectacle parapetat rere uns murs daurats que l’aïllen de la realitat i alhora el reclouen en un esclavatge del que es considera afortunat. Hi ha un sector social que, sense poder pertànyer a la minoria cervezasuposadament privilegiada, ha pogut escapar dels estralls del sistema i se sent cofoia de gaudir d’una còmoda situació. Sense murs protectors, tanquen als ulls, per no veure el que el seu egoisme contribueix a generar cada dia.

L’indigent, el sense sostre, totes aquestes persones que traginen pels carrers les seves escasses pertinences sense saber on recalar. Aquests éssers invisibles als ulls de la majoria, generalment, no han arribat a aquesta situació per mèrits propis. I encara que fos així, ningú té dret a fer-ne mofa, a riure-se’n. El sistema no té cor, les persones sí. Tots tenim un cor de carn, no per al sentimentalisme, sinó per estimar. Ser capaç de prendre’s una (o varies) cerveses, fotent-se de l’altre, d’aquell que ha caigut víctima del sistema i de l’egoisme, fa ben palès el grau de degradació humana on hem arribat tots plegats.

Confort enfront la misèria. Comoditat davant la pobresa. Hedonisme en front la desgràcia. Moda colpida pels parracs. Alcohol sense pa brut. Coixins inexistents al banc de la plaça. Abrigall versus fred. Escalf, llar contra intempèrie. Aixopluc davant desorientació. Bestiola en front la persona. Consciència? De què? Acció? Quina?

By @fbrunes

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s