De primera

“Un equip, una afició, una ciutat de primera”

Aquest és el lema que llegeixo reiterativament a les esquenes de molts gironins i gironines. La marea blanc-i-vermella envaeix carrers i places de la ciutat. La rua dels jugadors i tècnics que han assolit el tan desitjat ascens a primera ja surt de Montilivi. Hi ha expectació. Recorda, salvades totes les distàncies, la cavalcada dels reis mags. Bufandes ja n’hi han; però el sol que torra els clatells i l’absència de fanalets configuren un altre escenari. Mainada també n’hi ha força, però els càntics que s’entonen són també diversos. El Girona, de futbol, ha pujat a primera divisió!

Els carrers farcits de gent que segueix, de prop o de lluny, els protagonistes d’aquesta fita històrica. La plaça del Vi, centre polític de la ciutat, és plena de gom a gom. Impossible accedir-hi. No hi cap ni una agulla i vessa pels carrers que hi conflueixen. Riuades de gent que va amunt i avall, fent gal·la de tota mena de símbols del club de la ciutat. Una improvisada i, en certa manera, inesperada fira, s’apodera de Girona en ple mes de juny. La Copa comença ja a estar plena, però encara permet una certa comoditat. M’adreço al turonet habitual. Vull dir aquell lloc, lleugerament elevat, freqüentat per pares i mares certes nits de Fires, tot gaudint (i a estones suportant) les actuacions dels grups del moment, mentre els nois i noies adolescents, perduts en la marea humana del recinte, salten esbojarradament. Sí, m’instal·lo al turonet, on altres famílies ja ho han fet abans. Des d’allà aniré vivint la festa que s’hi està preparant. Fins i tot, tindré temps de practicar un dels meus esports preferits: rumiar.

Què hi faig aquí? No sóc pas un apassionat de la pilota. Ni de bon tros. Hi doncs? En certa manera, crec que li dec a un bon amic. Ell sí era un seguidor incondicional del seu Girona. Malauradament fa tres anys ens va deixar. Prematurament. Hauria estat tan content avui! També ho dec a molts altres bons amics que estic segur viuen aquests dies moments d’il·lusió i de joia. Ho dec també a la meva família perquè, més enllà del futbol, aquests moments de vida col·lectiva de la ciutat, van creant un patrimoni històric personal que ens vincula més estretament a la ciutat on vivim. Els afluents humans van emplenant la Copa fins convertir-la en un mar de caparrons que belluguen com les onades del mar. Impossible moure’s, la festa fa estona que ha començat.

M’agrada veure la gent contenta. Molta gent feliç. Ni que sigui per un motiu potser tan poc transcendent com el futbol. Però està bé que la gent trobi sovint coses a celebrar junts. Coses senzilles. De fet, a les famílies aprofitem qualsevol motiu per celebrar-ho. Per exemple, celebrem una cosa tan poc extraordinària com complir anys. I això està be! Les ciutats també necessiten aquests moments on la gent se sent aplegada al voltant d’un fet, si pot ser joiós millor, esdevingut a la ciutat. I el lema de la celebració, a més de l’equip i l’afició, proclama també una ciutat de primera. Què deu ser una ciutat de primera?

Potser, sobretot és això, una ciutat on tots els seus ciutadans i ciutadanes se senten persones, iguals i lliures, que formen part d’una comunitat. Un espai humà on podem tenir cura els uns dels altres. Perquè som veïns, som amics, som coneguts. Ens trobem a les festes col·lectives i també quan cal reivindicar els nostres drets: socials, de país, … Ens trobem també en moments de dolor que afecten la ciutat, que colpegen directament o indirecta persones de l’entorn. I sobretot, ens trobem dia rere dia, a les botigues, al carrer, a les places, a la consulta del metge o esperant l’autobús. Ens trobem perquè vivim a la mateixa ciutat i no som estranys que deambulen sense nord. Som en Pep, la Júlia, la Neus, l’Antoni, en Jordi, la Marta, …

By @fbrunes