Fake society?


Era un reportatge, o potser una notícia; tant se val. La veritat és que em va cridar l’atenció. Tractava de l’enorme negoci que suposa tot el tema de la fabricació i comercialització fraudulenta de primeres marques falsificades. Luxe de mentida, vaja. Aparença en estat pur. I això val tants milions de dòlars? Sorprenent!

La vida que tenim és ben real, però, vivim de veritat? Ens trobem immersos en una mena de bombolla de falsedats que ens fa veure el que no és? Vuits i nous i cartes que no lliguen. Paraules buides, falsejades, prostituïdes en el seu contingut originari. Diàleg, quan actuem des de la imposició. Amor, quan protegim el nostre egoisme. Solidaritat, quan tractem de blanquejar la nostra consciència. Política, quan ens atrinxerem en una guerra oberta per ocupar el poder. Economia, quan volem dir acumulació de guanys a costa de la desigualtat. Convivència, quan ens mantenim tu aquí i jo allà. Persona, quan en realitat ens referim a un consumidor eficient i competitiu. I així ens va…

L’èxit de la falsificació de marques, evidencia que vivim en una societat on és més important allò que aparentem que no pas el que realment som. Hi ha massa aparences que ens amaguen la realitat. Ens hem acostumat a veure miratges i confondre’ls per la realitat. Ens empassem gat per llebre tot sovint. Títols acadèmics que, en molts casos, només justifiquen la mediocritat. Carrers ben il·luminats, nets i polits, que amaguen la cruesa de la pobresa i la precarietat. Aparadors imaginatius i creatius, murs que reclouen uns horaris inhumans i uns sous d’esclavatge. Accions solidàries, disfresses eficients de campanyes de màrqueting. Roba bonica, amb marca o sense, fruit del treball infantil. La Internet de les coses, que soterra la incomunicació en els espais més propers.

I al pas que anem, no tardarem a veure persones que només ho semblen. Humans que en realitat són cíborgs, transhumans. I ho aplaudirem, sense qüestionar-nos fins a quin punt la humanitat s’està transformant fins a límits, potser poc humans. Són avenços i les millores s’han d’acceptar de bon grat. Segur? Sempre? No valdria la pena plantejar-nos si estem disposats a transitar cap a una aparença de persona? No hauríem d’ arribar primer a un consens col·lectiu sobre què és ser persona? En tenim prou amb els avantatges aparents que, a més, només estaran a l’abast d’uns pocs? Sota aquest miratge de progrés, no estarem parint una nova classe dominant? Us asseguro que no parlo de ciència ficció…

Per sort, la vida és tossuda i és molt més real que la realitat aparent en la que vivim instal·lats. La vida és sàvia i de tant en tant ens sacseja, veiem que tot trontolla, que les falsedats i aparences s’esfondren al nostre voltant com un castell de cartes (que no lliguen, és clar). Sotraguejats per la realitat, posats a contracor a l’ull de l’huracà ens trobem sols amb nosaltres mateixos. I llavors, esclatem en una forta riallada de menyspreu per tantes falsedats que ens volen aclaparar, mentre brollen les llàgrimes que comencen a amorosir la vida real, l’única que tenim i l’única que ens cal de viure.


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.