Catorze d’octubre de 2019, dilluns al matí. Comença el dia amb aparent normalitat, tot i una remor interior inquietant. No tarda gens a esclatar la no volguda notícia. Després de conèixer la magnitud de la revenja, un impuls d’origen desconegut m’empeny a sortir de casa. La sacsejada ha estat tan forta que l’opció de quedar-se a casa és impossible i només la possibilitat de trobar-se amb altres persones sembla que pot obrir un bri d’esperança.
He caminat pocs metres i hem quedo bocabadat tot veient una riuada d’estudiants que, provinents del campus universitari proper, es dirigeixen cap al centre de la ciutat. M’hi uneixo, pensant que ‘per unes quantes hores podríem sentir-nos lliures’ (perdona Raimon). La gernació creix a mesura que ens apropem als punts neuràlgics de representació política. Joves i grans, coneguts i desconeguts, ens anem aplegant per sentir que no estem sols davant d’una injustícia i una repressió de proporcions inimaginables. Reconec persones que militen en partits conservadors, d’altres que ho fan a l’esquerra, moderada o radical, noies amb el vel islàmic, pells de tonalitats diverses, persones que parlen català, d’altres castellà, algunes anglès i en ocasions llengües que no puc identificar. Ningú pregunta res a ningú. Tothom sap què hi fem allà.
A la reacció col·lectiva tan immediata, segueixen hores de desconcert prenyat d’indignació creixent que perilla d’esclatar en emocions no desitjades. Al vespre plou, però malgrat tot, una gernació encara més gran ens apleguem a la plaça. Sota la pluja som més, encara més diversos, però amb una mirada comuna, regada de llàgrimes que es resisteixen a aflorar i els somriures esquerdats. Pels altaveus sonen a tot volum cançons que em transporten molts anys enrere. I allà, sota la pluja i amb l’emoció a la gola i la mirada perduda, me n’adono que, després de tants anys, ‘l’estaca encara no ha tombat’ (perdona Lluís), potser perquè ‘no estirem tots’ o potser perquè ara és una altra estaca, renovada i tan corcada com aquella. Aquell vespre vaig fer un camí cap el passat… quan tot era fosc, com ara i calia cridar ‘llibertat!’, com ara.
I a l’horitzó les marxes per la llibertat, com aquell juliol de 1976, quan amb els meus 21 anys a punt de fer, podia caminar sota un sol de justícia, amb la il·lusió al cor, la força als braços i el neguit d’esquivar els tricornis. Calia caminar per la llibertat, com ara. Però, a diferència de llavors, ara les cames fan figa més aviat, la il·lusió cal renovar-la amb energia solar cada matí quan sona l’alarma i l’esperança té una data de caducitat cada cop més curta. I quan el pes d’una vida que, a vegades podria semblar viscuda en va, encara puc mirar als ulls de la meva filla que, amb l’edat que jo tenia aquell llunyà ’76, surt de casa amb l’estelada i el mòbil on rep amb interès les informacions de les diverses mobilitzacions i, amb el cor una mica encongit, sentir-me orgullós d’ella i de tants i tants joves que prenen amb força el relleu d’un camí que porta a la llibertat.
La tristor d’haver de viure en un estat sord, cec i mut; capaç de retornar dècades enrere i fer-nos sentir fracassats en tantes lluites pels drets i les llibertats de tothom, és inevitable. Però la joia de saber que tot plegat deu haver servit per sembrar aquesta espurna que es pot copsar en la mirada de tants i tants joves, reconforta i encoratja a continuar esmerçant les forces que ens resten fent camí amb elles i ells. Alguns potser no veurem el final del camí, tan se val, però en sembrar la llavor no podíem esperar pas poder asseure’ns a l’ombra de l’arbre.
Francesc Brunés
Prop de l'Onyar 