Diuen que, a vegades, les fulles no deixen veure el bosc. Possiblement sigui ben cert. Quan estàs capficat, del tot capbussat en una situació, un problema o una dèria, és difícil que trobis el camí de sortida. Ara, veiem només els rastres del virus per tot arreu. Els seus efectes devastadors que provoquen dolor, patiment, angoixa, neguit, incertesa i desorientació. Per això no veiem el bosc. Però hi és i… a vegades fa por.
Mentre el virus ens tenalla amb les seves urpes invisibles, allà fora es va dissenyant un bosc que som incapaços de veure, però que si no vigilem, pot acabar tancant-nos en un laberint sense sortida. El món segueix el seu camí, aquell que no ens tranquil·litza gens, perquè sabem on ens porta. Tot i l’aclaparament que ens provoca la pandèmia, cal fer l’esforç d’aixecar el cap, enlairar la mirada i fer-nos conscients d’on són els reptes, on els fantasmes, on els monstres i on les rateres que volen encalçar-nos en una nova realitat, que en realitat, és la de sempre.
La intel·ligència artificial ja decideix moltes coses de la nostra vida quotidiana. No en som conscients, és clar. Ara per ara, ens les havem amb el virus. És un monstre la intel·ligència artificial? No, però pot ser-ho. I ben segur que no és un fantasma sinó una realitat.
Els transhumanisme i el posthumanisme es van dibuixant, no com un horitzó, sinó com la propera parada en el camí. Ben segur que la crisi del virus donarà nou vigor a la idolatria de la tècnica i de la ciència com a única opció per sortir-nos-en. I és ben cert que les necessitem, i molt. Però aquest és un plat al que cal afegir-hi força dosis d’ètica si no volem prendre mal.
Potser apostar per una radicalització de l’humanisme, sigui el menys radical i el més assenyat en aquests moments. Fer-nos més humans. Recuperar la nostra malmesa capacitat humana, comptant amb la tècnica i la ciència, amb tots els avenços que som i serem capaços d’assolir; però, fer-ho sempre per ser més humans. Mai per esdevenir una altra cosa. Aprofundir en allò que som, que té una potencialitat que, possiblement, encara no em descobert prou.
Des del meu punt de vista, el més elemental, aquell primer pas imprescindible, per ser més humans, és reconèixer-nos com espècie, formada per homes i dones, iguals i diversos. Recuperar el sentit de pertinença a una humanitat que no distingeix ni discrimina per raons de gènere ni de sexe. Una humanitat que només és tal si es configura com un bonic mosaic, on el femení i el masculí, són peces totes elles necessàries i imprescindibles per trobar respostes noves, creatives i innovadores, a reptes que són també desconeguts.
Us comparteixo reflexions al voltant d’aquesta qüestió en la sisena Guspira (sí, la sisena, encara que la caràtula del vídeo digui Guspira 5; perquè, en el fons, som molt humans…) que acaba de caure…
Francesc Brunés
Prop de l'Onyar 