El darrer dia


clock-853696__180Per a molta gent, avui és el darrer dia de vacances. En canvi, per a mi és el darrer dia de feina. Enteneu-me, és el darrer dia de vida laboral activa, tot i estar de vacances. Molts ho sabeu, d’altres ho heu anat ja intuint. Demà – si Déu vol – serà el meu primer dia de jubilat. Després de 46 anys d’anar cada dia a treballar, demà serà el primer 1 de setembre que, per a mi, no portarà associada aquesta obligació. I la gent em pregunta: I ara què faràs?

Doncs la resposta és ben simple. Continuaré fent el mateix que he fet fins ara: viure allò que la vida em posi per davant. I és que la vida és una aventura de la que no en coneixem el guió, fins que ens toca viure’l. Per això, anem de sorpresa en sorpresa. Algunes ens agraden més i d’altres menys, però al capdavall només tenim l’obligació d’interpretar el millor possible aquest guió desconegut.

El filòsof i teòleg coreà Byung-Chul Han, en el seu llibre “El aroma del tiempo”, descriu molt bé el que ens està passant. Vivim una època en la que tenim la sensació de viure accelerats. En realitat, potser estem més desorientats que no pas accelerats. No anem ràpid cap un objectiu, sinó que més aviat sembla mancar-nos l’objectiu. Tenim la impressió que la força de gravetat ha deixat de cohesionar la nostra història i s’ha produit una implosió que ho ha fragmentat tot. Per això correm, per mirar d’omplir els buits que hi ha entre tota la munió de fragments dispersos, ingràvids, sense destí. Aquesta manca de sentit, tractem de suplir-la acumulant quantes més vivències millor. Correm, ens accelerem, pensant inútilment que una gran quantitat de vivències donaran més plenitud a la vida o la faran més llarga. Ni una cosa ni l’altra depenen de la quantitat d’experiències viscudes, sinó de la qualitat de les que ens toca viure.

Per això, confeso públicament el meu ferm propòsit de continuar compromès amb la vida. Amb la senzilla vida de cada dia. Aquella que ens va sorprenent minut a minut. Sense grans esdeveniments, sense massa soroll, sense espectacles estridents. Viure a fons aquella quotidianietat que ens procura l’aixopluc que ens permet viure. Corrent sense còrrer. Construint per anar desmantellant. Avançant per deturar-se. Gaudir deambulant pel centre de gravetat que és l’ara.

Algú podria pensar, per tant ¿no esperes res? Hi tant que espero! Ho espero tot! Espero sense nest-509499__180neguit, perquè el passat i el futur són sobretot l’ara. Un ara que permet retrobar – si és que s’hagués perdut –  el centre de gravetat que dóna sentit al relat, a la narració, a la història de la vida. No renego del passat. Ben al contrari, el passat és el que em dóna el “gruix” que ara puc continuar donant a qui consideri que li pot servir. Els encotillaments del passat són el combustible que atia una més gran llibertat de l’avui. Un ara i aquí plens de vida.

Advertisements

2 responses

  1. Francesc: són unes paraules precioses i plenes de veritat! Estic molt d’acord amb tu i crec que poques persones saben explicar aquesta manera de pensar de manera tan entenedora! Una abraçada de pau per a tu!

    1. Gràcies Joan Carles pels teus comentaris. Només intento expressar el que penso i em que sento, per si pot ser útil a algú. Una abraçada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: