Campanes mudes


campana 2La campana no dringa. No és ja campana. El so, qualificat oficialment de soroll, ha emmudit en la foscor de la nit. Tants companys de viatge, durant tants anys. Hores compartides. Insomnis, disbauxa, serenor, silenci expectant, … tot amorosit per aquell dringar segur i suau. Ara, l’apressat passant fugisser, esdevé botxí del so històric. No hi cap ni un so més dins el farcit garbuix d’inutilitats que omplen a vesar l’esperit que cerca pau, pagant factures pujades de to.

La campana és el rellotge col·lectiu que marca el pas del temps al poble. Aquell veïnatge que comparteix espai, història, vivències, afanys i joies. També comparteix el temps. Temps de néixer, temps de morir. Temps per celebrar i per plorar. Atacs i desgràcies. Festes i planys. La comunitat que s’aplega per viure. Relat col·lectiu marcat pel passar de les hores. Inexorable retruny de campana que mena cap a l’inici, cap al final, vers el batec del dia a dia.

Com molesta el pas del temps a aquell que no sap on va! Al desarrelat que no entén de col·lectiu, de comunitat ni de veí. Cal fer callar el temps. Sobretot el temps compartit. Sense història, sense destí, vagaregem en cercles que ni tan sols són concèntrics. Omplim el temps d’experiències sense sentit, per tenir la sensació que ens falta temps. Temps per a què? Per anar on? Anem omplint els buits per no adonar-nos que caminem sense saber on dar-la. Ignorants de si pugem o baixem, de si anem o venim, ens interessa només no deixar espais morts. Experiència rere experiència, factura rere factura. Noves sensacions, quant més exòtiques millor. Per aconseguir què?catedral

No és veritat que vivim accelerats. Més aviat vivim desorientats. Per això ens molesta la cadència perenne de les campanes. Tot allò que ens recorda que el temps passa. I nosaltres sense història, sense saber de quina novel·la volem ser protagonistes. Tot allò que ens recorda que no estem sols, que al voltant nostre hi tenim companys de viatge, ho defugim. El nostre viatge el fem sols i a enlloc. Per això el batec d’una campana diem que no ens deixa dormir. Fins i tot de dia ens molesta el so del temps. Tot i que el campanar el distingim a la llunyania, ens fa nosa. No fos cas que aquella construcció que s’eleva cap al cel, ens fes aixecar el ulls del terra. No fos cas que ens servís de pal de paller.

La campana és muda. Cecs i sords, sols i sense destinació. Consumim el temps perquè no sabem què fer-ne. Vaguem. I que ningú s’atreveixi a recordar-nos, ni que sigui des de dalt d’un campanar, que el temps se’ns escola. Volem ser ben lliures. Lliures per continuar vagant sense sentit, sense campana.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: