Deures sí, deures no


colorsUn clàssic de les relacions entre la família i l’escola són els deures. N’hi ha massa? Se’n posen encara pocs? Són necessaris els deures? Per què? És un debat obert que darrerament ha provocat, fins i tot, una convocatòria de vaga en contra de la realització dels deures escolars. La proposta sorgeix del sector famílies que considera invasiu de l’espai i temps familiar, el fet que els escolars ocupin una part excessiva del seu temps, fora de l’escola, a fer els deures.

Anem a pams! Com a docent amb tanta experiència com per merèixer la jubilació, m’agradarà dir-hi la meva. És un tema que m’ha fet reflexionar més d’un cop al llarg de la meva vida professional. Com la majoria de qüestions, no és quelcom que pugui analitzar-se només des d’un únic prisma. Calen visions provinents des de diversos enfocaments.

Sempre deia als meus alumnes que si feien els deures per fer-me feliç a mi, o perquè no rondinés, no calia que els fessin. El meu grau de felicitat mai ha estat lligat a si els alumnes fan o no els deures. En tot cas, els deures haurien de ser sempre una proposta que ajudés a l’alumne en el seu aprenentatge. Però, calen? Si l’alumne passa força hores del dia entre les parets de l’aula, no n’hi ha prou? Doncs, com gairebé sempre, depèn. En primer lloc, potser no caldria passar tantes hores tancats a l’aula. Afortunadament, a poc a poc, ja van apareixent veus que clamen per una renovació radical en la manera d’estructurar l’aprenentatge. Temps al temps. Tot i així, el temps d’aprenentatge a l’escola, és sempre un temps compartit per part de l’alumne, amb la resta del grup classe. Això té avantatges i també inconvenients. Com tot a la vida. Per a alguns alumnes el temps d’escola és suficient per al seu aprenentatge. Per a d’altres, en canvi, és necessari un treball més individual, per adonar-se de les seves mancances i posar-hi remei. Gràcies a Déu, hi ha de tot.

En aquesta qüestió dels deures, crec que hi ha alguns criteris genèrics que caldria tenir en consideració. Penso que, a mesura que s’avança en les etapes educatives, el nivell d’allò que anomenem “deures” hauria d’anar de menys a més, mentre el seu grau d’opcionalitat també hauria de seguir el mateix criteri. De manera que, un infant hauria de tenir pocs deures, però obligatoris. Un adolescent hauria de tenir força deures, majoritàriament obligatoris. Un jove, caldria que tingués molts “deures”, majoritàriament opcionals. D’altra banda, des de l’inici, els deures no haurien de ser d’una matèria, sinó que haurien de ser propostes multidisciplinars. M’explico. Tal com està plantejat ara, cada professor posa deures de la “seva” matèria. De manera que els deures es van sumant, sense integrar-se. Considero que, els deures haurien de ser propostes de l’equip docent que plantegessin situacions a l’alumne que, per resoldre-les hagués de posar en pràctica coneixements de diferents disciplines. Això l’aniria apropant a la vida real, on els problemes no estan compartimentats per matèries i al mateix temps evitaria la suma, a vegades exagerada, de deures de diferents temes inconnexos entre ells.

Pedagògicament, estic segur, que es poden fer mil i una propostes, a quina més innovadora i creativa. Però, el moll de l’os de la qüestió, al meu entendre, és un altre. S’anomena: conciliació de la vida laboral i familiar. En un país on les famílies poguessin acompanyar els seus fills en el seu procés d’aprenentatge, tinguessin temps per fer-ho, els deures serien absolutament prescindibles. Si les llargues tardes d’hivern, la família pot dedicar-se a llegir plegats, escoltar música, jugar, cantar, sortir a passeig, fer esport, anar al teatre, al cinema, participar de la vida cultural de la ciutat, … els deures llibretesesdevenen un anacronisme innecessari del passat. La major part de coses les aprenem fora de les aules, per molt que ens pesi als docents. Gaudir aprenent, és la millor manera d’aprendre sense adonar-se’n. Ningú aprèn per obligació!

Malauradament tot això té un terrible enemic. Es diu: senyor mercat. Aquest senyor no hi entén de famílies,  ni de necessitats, ni d’aprenentatges, ni de tenir cura, ni de persones. És un senyor que només coneix el llenguatge dels rendiments, l’eficiència i els beneficis. La resta no és cosa seva, no és útil, no rendeix. La pressió que el mercat provoca sobre les condicions de treball són cada cop més cruels. Malgrat totes les disfresses que vulgueu posar-hi. En diuen “precariat”. Vol dir que per sobreviure, més malament que bé, cal fer un esforç desmesurat laboralment parlant, per assegurar que un altre gaudeixi de sucosos dividends. Tot un èxit del capitalisme salvatge.

Els deures, en aquest sentit, són com un succedani del que hauria de ser. Es poden externalitzar si els recursos familiars ho permeten. Visca el mercat! Els pot fer o no fer l’alumne pel seu compte, sense ajut de ningú, agreujant-se una desigualtat d’oportunitats cada cop més punyent. Un altre èxit de la competició i del mercat! Es poden mirar d’assumir en el si de la família, amb les friccions inevitables i mirant de salvar les relacions. Anar fent la viu viu com es pot. El mercat ja ho vol això. Hi ha d’haver-hi un gruix de gent que pugui … anar tirant, no fos cas que s’esverés el galliner. Acabo amb una pregunta: Això dels deures, és un tema que ha de resoldre només l’escola?

By @fbrunes

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: