Transformar no és opcional


Tal com van les coses resulta força evident que apedaçar és una opció que només val a l’hora de mirar de salvar el planeta. La necessitat de tornar a poder reparar les coses abans de llançar-les i potser, fins i tot, d’apedaçar alguna peça de roba abans de canviar-la, ja representa una veritable transformació respecte la cultura d’usar i llençar.

El virus ens està despullant. Està deixant en carn viva les nostres nafres i ara els maquillatges, les tiretes, les martingales i les solucions de pa sucat amb oli, serveixen de ben poc. Si volem sortir de l’atzucac només podem fer-ho plegats i això és un canvi de gran calat.

Ens cal una profunda transformació. Sobre això, ben segur que hi ha moltes resistències, però pocs dubtes. La qüestió més aviat és, com podem avançar pel camí de la transformació?

Pregunteu a una persona jove, o a una d’adulta o, si voleu, pregunteu-vos a vosaltres mateixos què és més engrescador, més motivador, més rupturista, sortir al carrer a fer la revolució o afiliar-se a un partir polític, a una organització o entitat?

Crec que la resposta resulta òbvia. Davant les situacions d’injustícia, les escandaloses desigualtats, la pobresa que ens atrapa a gran velocitat, el desori social i polític que ho fa trontollar tot, l’enriquiment cada cop més immoral dels pocs de sempre… la reacció més immediata (i possiblement la més humana) és l’explosió. Denunciar, manifestar-se, protestar, indignar-se, sortir als carrers, ocupar les places. Fins i tot, temptar formes de persistència i resistència pacífica que neixen amb voluntat de permanència, tot i saber-se sempre efímeres. Crides a la desobediència civil que té sempre el topall de la repressió, l’amenaça de la por i el perill de la minoria. I després?

Tot necessari, legítim i imprescindible. És l’esclat davant d’allò intolerable. L’impuls atractiu que ens empeny a fer-hi alguna cosa, a posar-hi el nostre granet de sorra. Però l’única cosa que s’hi pot fer de veritat passa per la transformació.

És més atractiva la reivindicació que la burocràcia d’una organització. Sobretot perquè les estructures de tota mena s’acaben acomodant, anquilosant i pesant com una llosa sobre les ànsies de transformació. Com consolidar doncs els anhels transformadors?

La transformació no és un esclat, és un camí. Per poder transformar cal tenir la capacitat d’estabilitzar l’explosió en un procés que s’alimenti de la seva energia, però que afavoreixi, realitzi i consolidi els canvis. I això necessita estructures, sens dubte molt diferents a les actuals. Estructures que només poden ser creades per persones, sens dubte, amb prioritats i valors molt diversos als predominants avui en dia.

És molt possible que el camí del canvi passi per la transformació personal per poder arribar a la transformació de les estructures. Quan aquestes siguin veritables eines de cooperació, de participació i de deliberació, llavors formar-ne part serà prou atractiu, i permetrà incorporar sense filtres les genuïnes ànsies de transformació i encarrilar-les sense enganys a la profunditat del canvi.

Ens podem continuar maquillant, però quan ens posem davant del mirall ens adonarem del desastre. Ho necessitem tot nou i això no es pot fer amb estructures velles ni amb persones ancorades en la defensa d’un present que ja és passat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.