Morir en un banc


Una trista imatge. Certament resulta desolador el fet ocorregut aquest matí a la ciutat de Barcelona. Quatre membres d’una família, dos d’ells menors, han mort en un incendi que s’ha produït en el local que els hi feia d’habitatge. En el seu moment, aquest local era la seu d’un banc.

Es calcula en més d’un miler les persones que han de viure en locals, de forma precària i, ben segur, insalubre. I això només a la ciutat de Barcelona. Cal afegir-hi aquelles que malviuen amuntegades en habitatges ocupats o sense les mínimes condicions d’habitabilitat. I sobretot, cal afegir-hi aquelles que han de viure al carrer, sense un sostre on aixoplugar-se. Dormint i, a vegades, morint en un banc.

Sempre el banc! Símbol emblemàtic d’una economia salvatge que mata persones i destrueix el planeta. Sembla com si les deixalles d’un sistema que fa aigües per tot arreu, fossin les que continuen, com per inèrcia, la seva destrucció devastadora. Bancs, entitats bancàries, que han tancat els seus locals; naus industrials mig derruïdes, botigues i locals que han abaixat les seves portes; espais que acullen la misèria de persones i famílies que el sistema ha provocat.

Un model de convivència sotmès als dictats d’un sistema econòmic inhumà, no és per descomptat un model i molt menys de convivència. Resulta només una precària forma de supervivència, en la que només els més forts són capaços de sortir-se’n amb un mínim de dignitat.

La persona serveix només si és mà d’obra per explotar. Els ciutadans i les ciutadanes, han esdevingut màquines de consum al servei dels engranatges d’una economia especulativa i globalitzada que només engreixa les arques d’uns pocs. I això afecta tothom! Però especialment s’acarnissa amb les persones migrants, amb les dones, amb les persones amb algun grau de discapacitat… En definitiva, amb els més febles i vulnerables de la societat.

Resulten significatives les reaccions davant d’una tragèdia de la magnitud de la succeïda avui a Barcelona. Els veïns de les víctimes, mostren empatia i, fins i tot, tristesa i consternació. L’administració pública, manifesta clarament impotència. El món econòmic, amb la seva indiferència, aprofundeix encara més l’extrema crueltat del sistema.

Tot això passa en una ciutat moderna i tecnològicament avançada, situada en una part del món considerada com a desenvolupada, als anys vint del segle XXI. Tot això passa quan sembla que acabem de passar un pandèmia, però encara hi som, i les seves lliçons ens estan passant per sobre. Tot això passa quan els carrers són farcits de llums i, botigues i xarxa plenes de consumidors.

Tot això passa quan ens disposem, un any més, a celebrar el Nadal. I potser, només potser, aquell nen que va néixer en un estable i el varen posar en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a cap hostal, continua (mal)vivint a les naus industrials abandonades, als pisos pastera, als habitatges ocupats o… a la seu d’un banc tancada. Potser, només potser, aquell nen no ens ha abandonat, encara que a vegades ho sembli. Potser, només potser, els qui ens hem abandonat els uns als altres som nosaltres. El nostre individualisme induït i quimèric, ha fet que deixéssim de tenir cura dels qui ens envolten, que canviéssim la nostra humanitat en un tiquet de compra de falsa felicitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.