Una vegada més


esteladesUn nou i vell onze de setembre. Fa un any vaig escriure la crònica d’una diada ben especial (Tornem-hi). Enguany no voldria pas repetir-me, conscient que cada onze de setembre és molt vell, ve de molt lluny i, al mateix temps, és sempre nou. I tanmateix, també resulta bell.

Les arrels són profundes. Altrament, l’arbre de l’independentisme hauria estat ja arrencat de soc a rel. Furibunds i huracanats atacs voldrien enviar-la ben lluny, allà a l’espai sideral, allà on vagués per tota l’eternitat, sense rumb i … sense molestar. Però no, l’arbre es manté ferm. Per a uns, esguerra el paisatge. Per a d’altres, dóna ombra i aixopluc. Es vulgui o no, hi és. Ufanós, verd, crescut. Tots els experts – internacionals, és clar – consideren que és un fenomen estrany que una reivindicació pugui mantenir una tal mobilització en un període de temps tan perllongat. I ja són cinc anys, cinc grans mobilitzacions. Allò que sorprèn i sovint admira als mitjans internacionals, a Espanya suscita silencis de menyspreu, amenaces o insults. És ben curiós!

Aquest any he participat en la concentració de Salt. Es tracta d’una població, a tocar de la ciutat de Girona, on hi conviuen (en el millor sentit del terme) gairebé 30.000 persones. Un 38,18% d’aquesta població, està formada per persones vingudes de fora de l’Estat espanyol. Era per tant, un punt on la inclusió i la diversitat, es posaven de relleu de manera ben especial. Des del lloc on estava amb la meva família i amics, a esquerra i dreta, observava balcons plens de gent. D’altres eren buits. En més d’un s’hi podia contemplar famílies provinents del Magrib i/o del nord d’Àfrica, fent bategar els seus punts al ritme de la multitud. A la dreta, hi havia un balcó embolcallat d’una bandera espanyola, tancat amb un tendal de sinistre color negre i amb signes de trobar-se habitat. Finestres obertes, absència de persones al balcó. En un altre, quatre joves havien penjat una pancarta de missatge un xic provocador i de tant en tant feien gestos gens amables a la multitud. Van acabar per desmuntar la parada, davant la manca de resposta i l’evidència dels fets.

A peu de carrer, la gent, el poble, les persones. Els somriures de sempre. La complicitat de sempre. El civisme de sempre. L’evidència que es tracta d’una revolució pacífica, oberta, transversal. Haig de confessar que, amb tot el que vivim, no em resultava gens fàcil participar-hi. Comença per caminar tres quarts d’hora a les tres de la tarda, amb una temperatura que Déu n’hi do. Aguanta allà dret al bat del sol dues horetes ben bones, deixant passar i traspassar, amb un somriure, les persones inquietes que van i venen. Torna cap a casa, refent el camí de tres quarts d’hora. Podent passar la tarda còmodament assegut al sofà, amb l’aire condicionat posat, què voleu que us digui. Tot i això, hi era! Com moltíssima altra gent, que continua considerant necessari sortir al carrer.  Sí, sortir al carrer, exercir aquest dret propi de les democràcies barates. Aquelles democràcies que volen semblar-ho, sense ser-ho del tot, espolien de drets als seus ciutadans. Gairebé sense que se n’adonin. Com aquell qui despulla delicadament un ninot. Sortir al carrer, és el dret que ens queda sempre, en aquests règims de decorats democràtics, maquillats ambmur_estelada pèssim gust.

I després de sortir al carrer. Després de constatar que  tot això va de drets, de democràcia. Que no va contra ningú. Després d’haver sentit en els parlaments i declaracions, el termes fraternitat, tothom, inclusió, … Després d’haver constatat – un cop més – l’absolut civisme; des de la manca d’aldarulls a tirar les deixalles a les bosses distribuïdes pel recorregut. Després d’haver fet una vegada més aquesta experiència, resten dues sensacions: la fermesa de les conviccions i la profunditat de les raons. I al mateix temps, una pregunta, que cada cop resulta més inquietant: I ara què? Em perdonareu, però davant el mur de formigó armat que s’està configurant, refermant i consolidant a l’altre costat, em qüestiono quin futur ens espera. Si les conviccions són fermes, l’arbre és sòlid i haurà d’aixoplugar cada cop més, tota mena de sensibilitats; i la resposta és una paret, com ho veieu? Cada vegada es fa més evident que, arribarà un dia no massa llunyà, quan sortir al carrer no serà suficient. Caldrà quelcom més… I aquest dia, fa una mica de basarda. Per això cal la política. Millor dit la Política. Aquí i allà.

By @fbrunes

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s