Era el cap de setmana de Carnestoltes. Havia nevat molt a muntanya i, fins i tot, una mica al pla. Un dissabte plàcid per pujar a tocar neu amb la família i amics. Bufandes, guants, gorres, cotxe i amunt. El paisatge tarda a oferir-nos signes de la nevada. Finalment les valls comencen a aparèixer cobertes d’un suau mantell blanc. Dins el vehicle es respira la joia del que es preveu un dia de natura, companyonia i família. De sobte, una retenció inesperada. Un accident? Sortosament no és això. I doncs? Un control policial. Agents d’un cos estatal, no habitual a les carreteres catalanes. No ha succeït res d’especial, no hi ha cap alarma terrorista més enllà de l’habitual. El dispositiu però, fa impressió. Quan ens hi apropem, un agent amb posat amenaçador, mirada ferotge i brandant un fusell metrallador. Sembla com si tots els que passem per allà, majoritàriament famílies a la recerca d’un dia de lleure, fóssim perillosos criminals. El contrast amb la placidesa del paisatge ben nevat, és esfereïdor. Dins meu, m’envaeix una amarga sensació que encara perdura. Han espatllat el meu país. Mans maldestres l’han fet malbé. L’han trencat per sempre més.
Per trobar el record d’imatges de violència i agressivitat com les que estic vivint i veient darrerament, em cal remuntar-me a la meva època d’estudiant, quan el dictador encara era viu i els ‘grisos’ rondaven les facultats universitàries amb posat amenaçador. Sembla que l’objectiu de l’espectacular control només sigui intimidar, molestar i posar de manifest qui mana aquí. Quina llàstima! Encara ara em venen les llàgrimes als ulls. La bona convivència construïda al llarg de quatre dècades, enderrocada de cop per la manca intransigent de política. I ara, aquest meu país, petit i delicat; emprenedor, treballador i obert; acollidor, modern i profundament democràtic, l’estan trencant amb mil bocins. El verí de l’odi que l’hi han inoculat esmicola l’esforç de tants anys. La força bruta de la intolerància vol trinxar la feblesa d’un poble que només té la força de les paperetes.
Mirades ferotges. Com ferotge és la criminalització absoluta de qualsevol cosa o persona pel sol fet de ser català. Com són igualment ferotges les amenaces, de fet molt més que simples amenaces, al model d’immersió lingüística de l’escola catalana. M’he passat gairebé quaranta anys treballant a les aules de Catalunya i no he assistit ni a un sol conflicte provocat per la llengua. Ni un de sol! Tothom acaba l’ensenyament obligatori amb un domini correcte del català i amb un nivell de castellà equiparable (en alguns casos superior) al d’altres comunitats autònomes de l’estat espanyol. És un model d’èxit reconegut, que esdevé el pilar fonamental de la cohesió social que aplega i agermana la diversitat de procedències de les persones que conviuen al país. Quina greu irresponsabilitat voler trencar això!
Ferotge com l’acarnissament judicial contra gairebé tothom. Ferotge com la inhumanitat de mantenir – sota mentides acusatòries impossibles de demostrar – persones innocents en una presó preventiva injustificada i injusta, que els allunya dels seus fills petits i de les seves famílies amb una crueltat aplaudida per molts mitjans i fòrums d’arreu de l’estat espanyol. Ferotge com aprofitar la llei per imposar sense cap legitimitat democràtica l’aniquilació de l’autogovern instaurat precisament per fer possible la
convivència. Ferotge com ho és l’objectiu de guanyar, humiliar i esclafar sense cap indici de voler afrontar amb el diàleg polític una situació que és diàfanament una qüestió política que recolzen més de dos milions de ciutadans de forma continuada i repetida. Ferotge com el llenguatge de guerra que els dirigents polítics de l’estat espanyol utilitzen dia sí, dia també. Aquests dos milions de ciutadans ‘se’ls ha de fer entrar en raó’ diu una ministra. O sigui, se’ls ha de fer claudicar a la força.
Ferotge com el crit del ‘a por ellos’. Ferotge com aquell 1 d’octubre que ho va capgirar tot de manera irreversible. Sí, a l’interior d’aquell cotxe, d’un fred matí de dissabte hivernal, les llàgrimes em baixen galtes avall. No és reflex de la blancor de la neu. És la tristor de l’anima per haver de viure com exiliat en un país que volen imposar-me a la força. Tristor per saber que l’edat i les forces m’impedeixen fugir a un altre país, que no seria el meu, però al menys no em seria hostil. Tristor per saber que només s’està deixant espai a la via de la clandestinitat i del carrer. Una nova dictadura! Tristor d’haver de viure en un país trencat.
By @fbrunes
Mirades 