Una competició esclatant


La competència és saludable, diuen. L’excés de competència pot resultar mortal. Col·laborar és bo; un excés en la col·laboració, encara més. Vivim en una societat competitiva, ens hi han educat, i rivalitzem amb molta facilitat. Ser millors, ser els primers, guanyar, assolir graus d’eficàcia superiors, ser més eficients… són tot expressions que associem a coses positives. Ens adonem que tot plegat no ens fa gaire feliços, però tant se val, estem fets així i a més… les coses són així.

Competir és com anar inflant un globus. Anem posant pressió i més pressió, fins que acaba esclatant. Quin ensurt! Competir, en certa manera, significa que no n’hi ha mai prou, que sempre en volem més i més. Més velocitat, més qualificacions, més beneficis, més vots, més èxits, més ‘likes’, més seguidors, més amics, més emocions, més poder, més experiències, més diners, més prestacions… més de tot, vaja.

Aquesta esbojarrada cursa cap a l’imperi del més, implica necessàriament pressionar i pressionar-nos. Hem de rendir més, hem de ser més capaços, ens cal ser més valents, només ho aconseguirem si anem a totes, assolirem l’èxit només si som els millors… i els globus es van inflant cada cop més. Per aconseguir més beneficis, pressionem a la baixa els sous, les condicions laborals dels treballadors, els contractes de manteniment, els proveïdors de matèria prima, els subministradors de serveis… i quan el globus esclata, apareix l’accident, la intoxicació, el desastre i en el pitjor dels casos, les morts.

I per aconseguir més poder, si cal, fem trampes, trepitgem amics i adversaris. Ens enganyem, fins i tot a nosaltres mateixos; actuem en contra de les nostres conviccions, si encara ens en queden. I ens sentim malament, a disgust amb tot i amb tothom, sense excepció. I per escalar posicions, acumulem títols i màsters, amb contingut real o sense, tant és; el que compte és només si aquell paper ens servirà per situar-nos més amunt. Paguem el que ens demanen i si cal ens endeutem, després ja guanyarem més per saldar els deutes. I per retornar allò que ens han prestat, restarem cada cop més esclavitzats; buscarem les mil maneres de guanyar diners, sense mirar-ne el color i si cal, ens endeutarem més. Quan ja no sapiguem on som, ni a quina hora ens llevem, ni quan ens n’anem a dormir, ni amb qui; llavors, no quedarà més remei que iniciar teràpies, recuperacions i sessions de descompressió que ens costaran un ull de la cara. I el globus, apunt de petar!

Val la pena viure per competir? De veritat, no hi ha alternativa? I si apostéssim per la cooperació en lloc de la competició? No seria tot més fàcil? Els resultats de la col·laboració acostumen a ser millors que els de competència ferotge. La natura és un exemple de col·laboració entre plantes, rius i mars, núvols i pluja, animals i aire. Els resultats no són pas gens dolents. Al menys, fins que els humans no intervenim amb la nostra competició i ho espatllem tot.

Un cop més la ingenuïtat. Sí, la ingenuïtat necessària i imprescindible per sortir de l’espiral d’amargor on estem ficats. Educar-nos per col·laborar, més que no pas per competir. Actuar en la vida familiar, social, política, cultural i econòmica, amb la confiança de cercar espais de col·laboració i no de competició. Competir en desmesura és tan inhumà, tan antinatural que ens fa profundament infeliços. Hauríem de fer-hi alguna cosa… crec.


Perfil_100

Francesc Brunés

@fbrunes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.